A Lesbos, coneixent la zona nord

Fa mal temps. La pluja ens obliga a canviar de plans constantment. Anem a un dels cafès del port, sempre són un lloc per compartir. Allà parlem amb l’Amalia, una lèsbia que ens explica com estan vivint aquesta situació els locals. No és res nou, ells fa temps que reben persones refugiades, però mai amb aquesta intensitat. Potser unes 100 persones arribaven cada mes a l’illa i la gent del poble els ajudava donant-los mantes, menjar o portant-los fins a Mytilene perquè no haguessin de fer els 50 km a peu. Des d’aquest estiu, però, tot ha canviat i l’arribada ha començat a desbordar la població local. Agraeixen, doncs, l’actuació d’entitats i voluntaris que fan la feina de rescat, atenció i ajuda. Fa més de 20 anys que aquesta situació passa i la vida de la gent ha canviat molt: els pescadors han estat rescatant persones més que pescar i la població dubta de la qualitat del peix; ara molts pateixen pel futur de l’illa, fins ara molt turística.

Camp de PlatanosCamp de Platanos. Lloc de canvi de roba de dones

Platanos és el camp de rebuda autogestionat i portat pel moviment anarquista grec. Ells van ser els primers d’organitzar un sistema de rebuda de persones arran de costa. Diuen que no són voluntaris, sinó un moviment de solidaritat amb un posicionament polític contra un sistema pervers que permet aquestes situacions. El Babis, qui porta més temps aquí, ens explica que no volen tenir relacions amb institucions però que la coordinació i la col·laboració amb les altres entitats i grups que treballen sobre al terreny és molt bona. A l’octubre, segons ell, va ser un dels pitjors moments, arribaven unes 140 barques al dia, és a dir, 4.000 persones, i no hi havia cap estructura muntada.

Amb qui també hem parlat és amb el pare Cristophoros. Un sacerdot cristià ortodox que ha estat vivint aquí molts anys i ara és el coordinador del camp stage 2, un camp de pas de l’ACNUR on les persones poden descansar una mica i agafar un autobús fins al camp de Metges sense Fronteres, a Mantamados. El Pare Chistophoros ens parla de la importància de reconèixer la tasca que han estat fent els locals a l’illa durant molts anys perquè, sovint, algunes organitzacions actuen sense tenir en compte la feina feta i el coneixement previ. Creu que l’ACNUR, per exemple, està fent feina però en podria fer més pel que fa a personal i material. Malgrat tot, creu que la “solució” de tot això rau a acabar amb les guerres i la desigualtat en els països d’origen. Tot i això, mentre dura la crisi, l’ajuda que es dóna per part del voluntariat no fa distincions entre nacionalitats ni religions explica el sacerdot, “són persones”, diu. De fet s’intenta donar sepultura a tothom segons les seves creences i s’ha utilitzat una zona de camps d’oliveres com a cementiri ja que el de Mytilene està desbordat. “Havia celebrat enterraments, però mai d’infants”, explica el pare Christophoros. Pel que fa a la convivència, hi ha una minoria que està en contra de l’acollida i utilitza arguments com la brutícia per generar animadversió cap als nouvinguts, però tot i així la majoria continua prioritzant el rescat humanitari.

Xerrada amb el pare Chrisophoros

Hem acabat el dia a To Kima, l’hostal on estan instal·lats els socorristes de Proactiva Open Arms, el primer grup especialitzat en salvament marítim que va arribar a Lesbos. De fet, els pescadors i voluntaris destaquen la seva tasca i l’alta organització, però sobretot que el primer que van fer va ser demanar informació als locals sobre la situació. Joaquin Acedo, portaveu de Proactiva a l’illa, ens explica, després de les detencions dels bombers de Proem aid, que el seu protocol és clar: tenen dos equips – un de terra i un de mar- que vigilen la costa nord i quan detecten una embarcació avisen la guàrdia costera grega. Ells no intervenen si no hi ha perill de naufragi, això sí, els acompanyen i guien per si passa alguna cosa. Acedo destaca la cadena que es genera i la importància de cada pas: la rebuda, el transport, etc. Normalment, tot i que no és sempre així, arriben a partir de les 6h fins entrat el matí. Els seus voluntaris fan torns de 15 dies, quan els equips tornen a casa i en vénen de nous; això és així perquè l’empresa de socorristes Proactiva ha creat l’ONG Proactiva Open Arms que es financia a través de donatius per a cobrir despeses d’allotjament i alimentació dels especialistes i el material utilitzat. Ells també actuen a l’illa de Chios i tenen la intenció d’operar en d’altres més endavant.

Ens remarquen que un trajecte d’adult val uns 1.200 euros per persona per un dingui (barca de lona) i la meitat per infants. El preu varia en funció del temps i el tipus d’embarcació. Aquests dies el temporal fa que no arribin barques, però encara queden restes de les arribades; armilles “salvavides” falses, flotadors i embarcacions inoperatives.

Anuncis