Últim dia a Lesbos, intens

Ha estat un dels dies més durs. Després de la pluja, el vent, la neu i el fred, avui el cel és clar i fins i tot ha sortit el sol. Això significa que arriben barques.

Hem conduït fins a Mytilini vorejant la costa nord i passant per Petra. El camí vora el mar és un cementiri: barques, armilles, roba… Fins i tot hem trobat les restes d’un passaport, d’un home iraquià de 40 anys. Tot al llarg de la costa, un dels punts més freqüents d’arribada es repeteix el mateix escenari. A primera hora del matí, prop de l’aeroport, hem vist, de lluny, el que podria ser una embarcació al mig del mar. No anàvem errades, els socorristes bascos, Basque lifeguards, un dels dos equips de rescat al sud juntament amb Proem Aid de Sevilla ja la tenien localitzada. En aquest cas els equips de rescat intenten calcular on arribarà la barca i guiar-la fins al lloc més segur, amb senyals des de terra i l’ajut d’un vaixell que els custodia. Quan ja són prop de la costa els equips aguanten el dingui i un apaga el motor. Intenten, llavors, acostar-la a la sorra i que tothom baixi a poc a poc. És un moment molt delicat, d’expectació. Hi ha dones, homes i infants… Avui ha arribat un noi amb la cama immobilitzada. Hi ha plors, por, tremolor i casos d’hipotèrmia, però també somriures, abraçades, salutacions… i, és clar, a posteriori, trucades a familiars i amics, i fotografies. Espantats però contents, ja són a Europa. El que no saben és el dur camí que els espera en terres europees. Tampoc ningú no els ho diu.IMG_5573

Allà mateix els voluntaris ajuden a canviar la roba mullada per una altra de seca. Sobretot als infants. Des d’allà uns busos de l’ACNUR -un dels pocs serveis que presta- els porten fins al camp de Moria on s’han de registrar.

A Moria hi ha diverses parts. Una fora del recinte oficial, el camp de “Better Days in Moria”. Aquest campament de refugiats on els donen menjar, roba i allotjament, està autogestionat per voluntaris. Un d’ells el Raül, de Vic. Amb ell conversem sobre la situació. Ells es van formar per cobrir mancances del camp oficial, gestionat per les autoritats gregues, en col·laboració amb Frontex i presència d’ACNUR: falta d’allotjament o menjar, per exemple.

El camp oficial té dues zones. Una per al registre de persones de Síria, Iraq, Palestina, Eritrea i Somàlia i una altra per les d’Afganistan, Pakistan, Iran i la resta. Els marroquins, tunisians i algerians no tenen dret a registre, per tant, són considerats il·legals i deportats. Els sirians tenen permís per estar-se a Grècia sis mesos, els altres per 30 dies. Qui comprova les nacionalitats és Frontex. Aquest procediment, en èpoques de moltes arribades, pot allargar-se entre tres i quatre dies, sovint sota la pluja per no perdre el torn a la llarga cua. Les famílies sirianes, després, poden anar al camp de Kara Tepe, més a prop de Mytilini. La resta, si volen descansar, es queden aquí. La idea, però, és continuar el camí i per això molts opten per agafar ràpidament el ferri que els porta a Atenes.

DSC_0588Moria era una antiga presó i en manté l’aspecte. Estar a dins és com sentir-te presoner, delinqüent, il·legal. No dóna cap sensació de seguretat. A la primera part, a més, hi ha una zona per a menors no acompanyats que gestiona l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM). Allà hi ha barracons amb habitacions per a 10-12 llits, cuina, lavabo i espai d’esbarjo. És un recinte tancat amb cadenat perquè no s’escapin i així siguin traslladats a un centre de menors d’Atenes on poden rebre educació i tota mena de serveis. La majoria, però, vol continuar el seu viatge. Normalment són adolescents d’entre 14 i 17 anys, però l’altre dia van rebre uns germans de 4 i 6 anys que viatjaven amb uns veïns, ens explica un dels treballadors d’OIM. Només els poden treure d’allà els familiars directes: pare, mare, germà o germana. Moltes famílies que no poden permetre’s el preu del periple de tots els membres opten per enviar el més jove per a després fer reagrupament familiar.

Des de fa poc el control és més gran i dins d’aquests camps només hi poden entrar certes entitats amb permís com Oxfam Intermón, ACNUR, Metges sense Fronteres o Save the Children. Better Days in Moria ara no pot, tot i que hi havia entrat fins no fa gaire, per suplir les mancances del camp oficial.  Ells denuncien la falta d’efectius i pressupost que les grans organitzacions destinen aquí, una feina que s’acaba cobrint, com hem anat constatant, per la societat civil mobilitzada.

IMG_5585Els casos especialment vulnerables com poden ser persones amb malalties cròniques, dones amb infants, gent operada o amb problemes psicològics, són traslladats a Pipka Camp. Aquest és un centre autogestionat que està situat prop de l’aeroport en un terreny cedit per l’autoritat municipal. El recinte és molt acollidor perquè anteriorment havia estat un campament d’estiu, una mena de casa de colònies per a joves. Diversos activistes ens van ensenyant les instal·lacions: hi ha bungalows per a homes, dones, famílies… Hi ha activistes de moltes nacionalitats diferents, entre els quals, refugiats de Palestina o del Líban, que fa temps que van aconseguir fugir dels seus corresponents inferns i ara volen retornar allò que en algun moment havien rebut. Ens acompanyen fins a un gran bungalow que s’utilitza com a punt de trobada i descans; ens ofereixen un te i podem parlar amb algunes de les persones que estan reposant, activistes i refugiades. Tenim una llarga conversa amb una de les activistes i constatem que el centre presta una atenció molt necessària des de l’autogestió.  En l’organització assembleària que gestiona el campament hem trobat una entitat molt similar a Stop Mare Mortum i ja ens hem emplaçat a treballar plegades .

Això ja s’acaba. A les 20:50h agafem l’avió sense haver acabat de pair tot el que hem vist, escoltat i sentit. Han estat cinc dies molt intensos on hem pogut establir molts contactes i aconseguir molta informació. Una informació que ens servirà per seguir treballant a peu de carrer i pressionar les autoritats a casa nostra per exigir un canvi de model de polítiques migratòries que doni resposta, des dels drets humans, a la situació de milers de persones que marxen de casa seva. Constatem que és la societat civil mobilitzada qui actua de manera efectiva davant una situació que les autoritats competents ignoren i menyspreen, a més de posar traves, afavorint “l’efecte mort” amb l’excusa de “l’efecte crida”. Mentre la Unió Europea continuï veient la migració com una vulneració de fronteres no hi haurà  solució, per això cal prendre consciència de la situació i mobilitzar-se.

Hem estat a Lesbos per un període molt breu, però molt intens. Els objectius que ens havíem proposat s’han acomplert: ens hem fet una idea força completa de la situació de l’illa, de com s’hi treballa, de quin paper hi juguen les associacions, les autoritats i la població autòctona. Hem compartit el pitjor i el millor de l’espècie humana, de l’egoisme més cru, que juga i mercadeja amb vides humanes, a la generositat i el compromís d’activistes que posen tota la seva intel·ligència i la seva passió al servei de la vida i de la decència. Hem estat testimonis de la inoperància de les autoritats europees, incloses les gregues, i de la crueltat del tarannà de Frontex. Hem pogut establir uns vincles que ens seran fonamentals per poder mantenir un flux constant amb la realitat d’allà. I sobretot, hem tornat amb les energies renovades i amb el compromís ètic reforçat, per continuar fent la tasca d’informació i de denúncia que Stop Mare Mortum es planteja com a objectiu principal.

 

 

 

 

Anuncis