LA MEDITERRÀNIA

Més de 37.000 persones (comptabilitzades) han perdut la vida des de l’any 2000 al Mediterrani.

Europa fortalesa

Stop Mare Mortum proposem una sèrie d’activitats didàctiques, dirigides al públic infantil i juvenil, amb l’objectiu de fer reflexionar entorn del fet migratori, els valors de la pau i la defensa dels drets humans, així com el desenvolupament de l’empatia i l’esperit crític. Volem fomentar una ciutadania corresponsable, activa i amb capacitat de mobilització, ja que tothom pot aportar el seu granet de sorra per transformar la societat cap a un món més just per a totes les persones.

Rutes principals

El Mediterrani és l’última etapa abans d’entrar a Europa. Des del 2015 hem vist com ha augmentat el nombre d’entrades per aquesta vía marítima. Hi ha tres rutes principals:

foto-central

Mediterrani oest o frontera sud

És la ruta espanyola, coneguda ja fa temps per la “crisi dels cayucos” el 2006. Ara, després de l’acord UE-Turquia de 2016 i del bloqueig del rescat al Mediterrani central fruit del canvi de govern a Itàlia, s’ha convertit en la més transitada i cada cop més mortífera. (Foto de Fotomovimiento).

sicilia

Mediterrani central

La ruta més mortífera. És la ruta que prové, en general, de la costa de Líbia i que arriba fins a Itàlia (Lampedusa o Sicília, principalment). La majoria d’embarcacions que fan aquesta ruta són rescatades a la deriva.

foto-est

Mediterrani est

Era la ruta més transitada el 2015 a causa del gran nombre de persones sirianes que fugien de la guerra a Síria. La ruta circulava entre la costa turca, per la zona d’Ayvalik generalment, fins a l’illa de Lesbos, tot i que també s’arribava a d’altres com Chios o Samos, per exemple. (Foto de Fotomovimiento).

Polítiques

Les operacions de salvament marítim, com les que tenia el govern italià entre l’octubre de 2013 i el novembre de 2014 (operació Mare Nostrum) i que arribava a aigües internacionals, han desaparegut. Els estats lluny d’apostar per enfortir les tasques de rescat, han optat per blindar encara més les seves fronteres i criminalitzar i entorpir la tasca de les ONG de salvament marítim.

A més, han optat per construir més murs i tanques a les seves fronteres. A Europa hi ha 1.000 km de murs construïts la majoria durant el segle XXI i concretament els darrers anys. En són exemple les tanques de Ceuta i Melilla, que es van començar a construir el 1996 i 1998 pel govern del PP i es van enfortir el 2005, durant la legislatura de Zapatero (PSOE) amb filferrats de ganivetes.

Els estats europeus, enlloc de facilitar l’arribada de persones per vies legals i segures, evitant així el seu sofriment durant tot el viatge i les morts al Mediterrani, opten per establir acords bilaterals amb tercers països per a frenar la migració a canvi de recompenses econòmiques. És el cas de l’acord Unió Europea – Turquia (el 2016); entre Itàlia i Líbia (el 2017) o el ja consolidat entre Espanya i el Marroc (del 1992 ). És el que anomenem externalització de fronteres que afavoreix la construcció de l’Europa Fortalesa.

Espanya ha destinat 290 milions d’euros en blindar les fronteres i menys de 10 milions en acollida entre el 2008 i 2013.

Més que el Mediterrani

bans d’arribar al mar, però, la majoria de persones que es desplacen ja porten un llarg viatge a l’esquena. Hi ha qui ha creuat les muntanyes de l’Iraq des de l’Afganistan o qui ve de Senegal o Gambia passant del Marroc o Algèria i els seus deserts. Qui ve des de Nigèria ha creuat el desert del Sàhara per Níger o Mali. I un llarg etc.

Al cementiri del Mediterrani el precedeix un de més desconegut: el del desert del Sàhara.

Informe d’Oxfam Intermon.

Per què les persones es desplacen?

La gent marxa de casa i es juga la vida, la seva i la de la seva família, perquè sovint no té cap altre opció si vol un futur millor o salvar-se de violència i persecució. Els motius dels desplaçaments son molt diversos, alguns estan subjectes als tractats internacionals i es recullen sota el Conveni sobre l’Estatut del Refugiat aprovat a les Nacions Unides (Ginebra) el 1961, ampliat a Nova York el 1967. “Tota persona que, a causa de fonamentats temors de ser perseguida per motius de raça/ètnia, religió, nacionalitat, opinions polítiques, pertinença a determinat grup social, de gènere o orientació sexual, es troba fora del seu país d’origen i no pot o, a causa d’aquests temors, no vol acollir-se a la protecció del seu país, o a l’apàtrida què, no tenint nacionalitat i trobant-se fora del país on abans tingués la seva residència habitual, pels mateixos motius no pugui o, a causa d’aquests temors, no vulgui retornar-hi, i no estigui incurs en alguna de les causes d’exclusió o de les causes de denegació o revocació”. (art. 3 i 6 L12/2009) Altres motius, com la violència econòmica o el canvi climàtic, no estan recollits en el Conveni i per tant, estan exclosos de qualsevol protecció. En aquest sentit, Stop Mare Mortum defensa la igualtat de condicions i oportunitats de les persones per a desplaçar-se lliurement i gaudir de protecció i drets. És per això que no fem distinció entre persones refugiades i migrants. És per això que ens acollim a la Declaració Universal dels Drets Humans, en el seu article 14: “En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se’n.” Què pot portar a una persones o una família a marxar de casa seva? Conflictes armats Violacions de drets humans (tortures, detencions arbitràries, judicis injustos). Persecució política i/o religiosa. Persecució per orientació sexual o de gènere. Motius econòmics. Canvi climàtic o raons ambientals.