Per arribar a l’Europa Fortalesa desenes de milers de dones, infants i homes es veuen obligades a iniciar un camí llarg, econòmicament costós, perillós i dur. Moltes es veuen obligades a posar les seves vides en mans de xarxes de tràfic de persones o, en el cas de les dones, de xarxes de prostitució. És així com les fronteres i les rutes migratòries s’han convertit en espais de no-dret i el Mediterrani i el Sàhara en fosses comunes cada vegada més grans.
La mediterrània
Més de 37.000 persones (comptabilitzades) han perdut la vida des de l’any 2000 al Mediterrani.
Europa fortalesa
Rutes principals
El Mediterrani és l’última etapa abans d’entrar a Europa. Des del 2015 hem vist com ha augmentat el nombre d’entrades per aquesta vía marítima. Hi ha tres rutes principals:
Mediterrani oest o frontera sud
És la ruta espanyola, coneguda ja fa temps per la “crisi dels cayucos” el 2006. Ara, després de l’acord UE-Turquia de 2016 i del bloqueig del rescat al Mediterrani central fruit del canvi de govern a Itàlia, s’ha convertit en la més transitada i cada cop més mortífera.
Una frontera coneguda per les vulneracions de drets humans que s’hi cometen: devolucions en calent, absència d’atenció jurídica a la frontera, maltractes i vexacions per part de les forces policials (el 6 de febrer de 2014 van morir 15 persones a la platja del Tarajal – Ceuta- quan intentaven creuar nedant i la policial els va disparar bales de goma i els va llançar gasos lacrimògens). Informe frontera sud d’APDHA.
(Foto de Fotomovimiento).
Mediterrani central
La ruta més mortífera. És la ruta que prové, en general, de la costa de Líbia i que arriba fins a Itàlia (Lampedusa o Sicília, principalment). La majoria d’embarcacions que fan aquesta ruta són rescatades a la deriva.
Mediterrani est
Era la ruta més transitada el 2015 a causa del gran nombre de persones sirianes que fugien de la guerra a Síria. La ruta circulava entre la costa turca, per la zona d’Ayvalik generalment, fins a l’illa de Lesbos, tot i que també s’arribava a d’altres com Chios o Samos, per exemple.
(Foto de Fotomovimiento).
Polítiques
Les operacions de salvament marítim, com les que tenia el govern italià entre l’octubre de 2013 i el novembre de 2014 (operació Mare Nostrum) i que arribava a aigües internacionals, han desaparegut. Els estats lluny d’apostar per enfortir les tasques de rescat, han optat per blindar encara més les seves fronteres i criminalitzar i entorpir la tasca de les ONG de salvament marítim.
A més, han optat per construir més murs i tanques a les seves fronteres. A Europa hi ha 1.000 km de murs construïts la majoria durant el segle XXI i concretament els darrers anys. En són exemple les tanques de Ceuta i Melilla, que es van començar a construir el 1996 i 1998 pel govern del PP i es van enfortir el 2005, durant la legislatura de Zapatero (PSOE) amb filferrats de ganivetes.
Els estats europeus, enlloc de facilitar l’arribada de persones per vies legals i segures, evitant així el seu sofriment durant tot el viatge i les morts al Mediterrani, opten per establir acords bilaterals amb tercers països per a frenar la migració a canvi de recompenses econòmiques. És el cas de l’acord Unió Europea – Turquia (el 2016); entre Itàlia i Líbia (el 2017) o el ja consolidat entre Espanya i el Marroc (del 1992 ). És el que anomenem externalització de fronteres que afavoreix la construcció de l’Europa Fortalesa.
Espanya ha destinat 290 milions d’euros en blindar les fronteres i menys de 10 milions en acollida entre el 2008 i 2013.
Més que el Mediterrani
Abans d’arribar al mar, però, la majoria de persones que es desplacen ja porten un llarg viatge a l’esquena. Hi ha qui ha creuat les muntanyes de l’Iraq des de l’Afganistan o qui ve de Senegal o Gambia passant del Marroc o Algèria i els seus deserts. Qui ve des de Nigèria ha creuat el desert del Sàhara per Níger o Mali. I un llarg etc.
Al cementiri del Mediterrani el precedeix un de més desconegut: el del desert del Sàhara.
Per què les persones es desplacen?
La gent marxa de casa i es juga la vida, la seva i la de la seva família, perquè sovint no té cap altre opció si vol un futur millor o salvar-se de violència i persecució. Els motius dels desplaçaments son molt diversos, alguns estan subjectes als tractats internacionals i es recullen sota el Conveni sobre l’Estatut del Refugiat aprovat a les Nacions Unides (Ginebra) el 1961, ampliat a Nova York el 1967.
“Tota persona que, a causa de fonamentats temors de ser perseguida per motius de raça/ètnia, religió, nacionalitat, opinions polítiques, pertinença a determinat grup social, de gènere o orientació sexual, es troba fora del seu país d’origen i no pot o, a causa d’aquests temors, no vol acollir-se a la protecció del seu país, o a l’apàtrida què, no tenint nacionalitat i trobant-se fora del país on abans tingués la seva residència habitual, pels mateixos motius no pugui o, a causa d’aquests temors, no vulgui retornar-hi, i no estigui incurs en alguna de les causes d’exclusió o de les causes de denegació o revocació”.
(art. 3 i 6 L12/2009)
Altres motius, com la violència econòmica o el canvi climàtic, no estan recollits en el Conveni i per tant, estan exclosos de qualsevol protecció. En aquest sentit, Stop Mare Mortum defensa la igualtat de condicions i oportunitats de les persones per a desplaçar-se lliurement i gaudir de protecció i drets. És per això que no fem distinció entre persones refugiades i migrants.
És per això que ens acollim a la Declaració Universal dels Drets Humans, en el seu article 14:
“En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se’n.”
Què pot portar a una persones o una família a marxar de casa seva?
- Conflictes armats
- Violacions de drets humans (tortures, detencions arbitràries, judicis injustos).
- Persecució política i/o religiosa.
- Persecució per orientació sexual o de gènere.
- Motius econòmics.
- Canvi climàtic o raons ambientals.