Ens hem llevat sota la neu. El paisatge de l’illa canvia completament i ens mostra una altra cara. Cap arribada. El temporal no ho permet. Nosaltres intentem fer gestions malgrat les dificultats de desplaçament.
Pràcticament no podem anar enlloc, tot i que hem passat pel camp de trànsit de Metges sense Fronteres a Mantamados, ara cobert per la neu. Ells s’encarreguen bàsicament de la logística al nord. La resta del dia l’hem passat a Skala Sikamineas; la nostra seu ha estat el cafè Gogi, arran de port, des d’on hem pogut compartir experiències.
Hem parlat amb Costas Pinderes, un dels pescadors locals. Ells porten dècades rescatant persones sense cap tipus d’ajuda, parlem dels anys 80. Recorda que els seus avanpassats també van ser refugiats de Turquia, va ser vora els anys 20. Pinderes explica que la seva feina ha canviat i que sovint ha de deixar de pescar per ajudar a salvar vides. Per què ho fa? La seva resposta és clara: “Quan veig un ésser humà en perill no prenc cap desició. Ho faig”. Amb 42 anys recorda que sempre han arribat persones, però mai com ara, des d’aquest estiu, i agraeix la tasca desenvolupada per grups com Proactiva Open Arms i altres voluntaris. Amb tot, remarca que això passa perquè la UE tanca fronetres i no deixa passar la gent i aquesta es queda a Grècia que, amb la seva situació econòmica, no ho pot sostenir. Tot i que les refugiades el vegin com a un salvador, ell no pot oblidar les cares de desesperació.
L’estada al bar genera un clima de complicitat entre els presents. El David, el Samuel i el Marcos, tres voluntaris a l’illa, s’uneixen a nosaltres per explicar-nos la seva experiència. Coincideixen amb el Costas, l’octubre va ser un dels pitjors mesos. L’illa estava saturada, la gent havia de dormir on podia: descampats, bars o porxos i de camí a Mytilini s’estiraven a la carretera amb el cap dirigit a l’esfalt per dormir. Intueixen que era així pels records que arrossegaven dels camps minats a casa seva. La feina dels pescadors és lloada per tothom. Samuel ens explica la històra d’un d’ells, l’Stratos, que durant un rescat va salvar a un nen petit i dos anys després la família va tornar a l’illa per a dornar-li les gràcies. Aquest només és un dels molts exemples.
El que molts ens preguntem és què passa a Turquia. El Marcos, aquest novembre hi va anar. Va veure com a Izmir arribaven moltes persones i com la màfia se les emportava amb autocars. A la costa turca hi ha campaments, però amb unes condicions inimaginables. Hi ha qui dorm allà, d’altres als boscos. Tot sense menjar, beure ni cap servei per un viatge que supera els 1.000 dòlars per persona i per al qual han de pagar-ne 100 per una armilla falsa i 6 per una ampolla d’aigua de mig litre.
El que està passant no és una crisi, remarquen tots tres, sinó una situació que ve per quedar-se si no s’aplica una solució humanitària.