Acabem un any 2018 amb una sentència que condemna l’Estat espanyol per incompliment de quotes, però amb molt camí per fer encara per aplicar vies legals i segures i acabar amb les morts al Mediterrani.
Stop Mare Mortum acabem l’any amb una victòria col·lectiva. No només nostra sinó de totes les que portem anys batallant per denunciar les vulneracions de drets humans de les desplaçades i les morts per ofegament en el gran cementiri del Mediterrani. Aquest any hem aconseguit una sentència pionera: aquest juliol el Tribunal Suprem va condemnar l’Estat per l’incompliment dels acords sobre les quotes d’acollida de persones refugiades per reubicació (de Grècia i Itàlia) i reassentament (tercers països fora de la UE), fruit dels pactes europeus del 2015. Estem contentes perquè demostra que la societat organitzada és capaç d’assolir fites com aquestes.
Malgrat tot, el nou govern espanyol del PSOE, encapçalat pel president Pedro Sánchez, no ha respost a la demanda a l’alçada d’un executiu socialista: no ha mogut fitxa. No només no s’ha dignat augmentar el nombre de places d’acollida, sinó que tampoc ha presentat cap proposta econòmica per executar el que diu la sentència: acollir 19.449 persones. Aquest 2019, doncs, seguirem lluitant pel seu compliment.
Però el desencís respecte el canvi de govern no acaba aquí. Malauradament no ens vam equivocar quan vam avisar que, si no hi havia un canvi estructural en les polítiques d’asil espanyoles, s’estaria aprofintant l’avinentesa en benefici propi, malgrat els primers gestos d’obertura en temes migratoris per part de Sánchez, com l’acollida de l’Aquarius a València.
“No és una crisi humanitària, sinó una irreponsabilitat per part dels nostres governs.”
El PSOE no ha fet cap canvi clau: no ha tancat els CIE, no ha acabat amb les devolucions en calent, no ha tret les concertines (malgrat la promesa del ministre d’interior el mes de juliol de treure-les amb “caràcter immediat”), no ha resolt el col·lapse en el sistema d’asil ni ha mostrat cap voluntat per desenvolupar el reglament de la Llei d’asil 12/2009 (pendent des de fa nou anys) que permetria aplicar les vies legals i segures. Aquest reglament serviria per evitar morts, vulneracions de drets humans, agressions en el trànsit i violència cap a les dones. Permetria garantir un mínim de dignitat, però novament no hi ha cap voluntat política.
Perquè les morts no s’aturen: acabem el 2018 amb 2.500, comptabilitzades segons ACNUR. 2.500 vides. 2.500 històries. 2.500 persones. I recordem: no és una tragèdia, és una falta de voluntat política. No és una crisi humanitària, sinó una irreponsabilitat per part dels nostres governs.
I mentre continuen les morts, s’enforteixen les fronteres: 1.000 km de murs físics a Europa, segons el darrer informe del Centre Delàs. A més cal sumar-hi els que són intangibles. I mentre continuen les morts, es criminalitza la solidaritat i la defensa dels drets humans: es persegueix a Proactiva Open Arms, a l’Aquarius o a activistes com Helena Maleno.
Amb tot, continua l’externalització de fronteres i un exemple n’és l’espanyola, la frontera sud, a través de l’acord bilateral entre Espanya i el Marroc. Però veiem com no serveix per a res: 63.000 arribades el 2018 per aquesta frontera on es vulneren els drets humans de manera sistemàtica.
“Aquest any tenim el gran repte de continuar treballant per construir una xarxa de col·lectius i persones cada cop més gran per transformar les polítiques antimigratòries.”
I just a casa del soci espanyol, a Marràqueix, 150 països van signar aquest desembre el Pacte Mundial per les Migracions. Una nova oportunitat perduda. Un pacte insuficient i no vinculant, on les vies legals i segures van lligades a la mobilitat acadèmica i laboral, i no queden gens definides. On l’aplicació dels acords queda novament a mercè de la voluntat política dels Estats sense mecanismes de seguiment i on els criteris de seguretat continuen sent una prioritat per davant dels drets humans.
Mentrestant el Parlament europeu insta a la Comissió Europea a fer una proposta legislativa comuna sobre visats humanitaris. A priori, una bona notícia. Novament haurem de veure en què es tradueix i si mai arriba a una Europa que està a les portes d’unes eleccions, amb l’extrema dreta picant de mans.
Acabem el 2018 enfortides amb la victòria al Tribunal Suprem, però preocupades per la gran feina que ens espera aquest 2019. Aquest any tenim el gran repte de continuar treballant per construir una xarxa de col·lectius i persones cada cop més gran per transformar les polítiques antimigratòries si volem que els drets humans i la dignitat guanyin la partida.