Aquest mes de març recordem que fa dos anys que va entrar en vigor l’acord UE-Turquia. Quin ha estat el resultat? Què ha passat des de llavors? Quina Europa estem construint? Repassem l’evolució d’aquests dos anys de morts i patiment i reflexionem d’on venim.
“El més flagrant des de l’aplicació de l’acord UE-Turquia és que hem creat espais d’excepció dins Europa, com les illes gregues, que serveixen per dissuadir aquells que volien venir”. Aquestes paraules de Blanca Garcés, investigadora del CIDOB experta en migracions, resumeixen l’acte que Stop Mare Mortum va organitzar el passat 12 de març a Lleialtat Santsenca de Sants per recordar que es compleixen, aquest 18 de març, dos anys de la signatura de l’acord de la vergonya. Un acord, signat entre els estats europeus i Turquia, en total opacitat i impunitat, per frenar l’arribada de persones en cerca de refugi a Europa.
L’acte es va dividir en dues parts: una primera, que va permetre repassar la construcció de l’Europa fortalesa; i una segona, on el filferro que separa fronteres va agafar protagonisme.
Fronteres internes i externes
Pel que fa a la construcció de l’Europa fortalesa, Garcés va destacar quatre punts clau. El paper dels països veïns amb estats europeus, com per exemple Marroc: “Espanya és el primer estat que aplica polítiques d’externalització de fronteres. És un gran laboratori” . El paper d’aquests terces estats, on sovint hi ha una clara vulneració de drets, per controlar els fluxos migratoris és clau per posar fre al moviment de persones: “És molt més efectiu perquè són molt més impunes”. El segon element són les fronteres geogràfiques, les físiques, els murs i tanques que cada dia s’aixequen a Europa: “Espanya ha sigut pionera amb Ceuta i Melilla”, deia fent referència a l’exportació de la tecnologia aplicada a la frontera sud cap a altres llocs fronterers. A més, cal sumar-hi el mar i el seu control, per exemple, a través de l’OTAN a Grècia. El tercer són els espais d’excepció creats dins el continent, com les illes gregues o els camps de refugiades. Són llocs on les persones queden bloquejades i sense drets. I l’últim són els espais d’exclusió com els CIE, els camps de Paris o Calais, les expulsions, les detencions per perfil ètnic, els no dret. “Ara un sol·licitant d’asil és un immigrant il·legal fins que no es demostri el contrari”, denunciava Garcés. Els drets de les persones refugiades són constantment vulnerats.
I amb tot això, què és i què ha passat amb l’acord UE-Turquia? “Una nota de premsa, segons els juristes, i un pacte informal entre estats europeus i Turquia, segons el Tribunal de Justícia de Luxemburg”, explicava Garcés. L’objectiu principal era frenar l’arribada de persones per les illes gregues. Ha funcionat doncs? “Ho dubto, perquè la relació UE-Turquia no està en els seus millors moments”. Si bé el flux d’arribada ha passat de més de 1.700 persones al dia a 47 després de l’aplicació, per Garcés la rebaixa no es deu a l’acord sinó al tancament de la ruta dels Balcans amb tanques, devolucions, i violència, i creant “espais d’excepció”. Malgrat tot, l’acord és tant opac que tampoc se’n pot fer un bon seguiment.
La tecnologia del dolor
Garcés va parlar molt de fronteres i tanques, moltes de les quals inclouen concertines, el filferro de ganivetes. Quin paper té la tecnologia en el control migratori? “La majoria d’estats fa èmfasi en els sistemes d’alta tecnologia pel control del moviment, però tota aquesta aparença de modernitat amaga l’ús de l’antiga tecnologia: les ganivetes i el filferro”, segons Ferran Aragón del col·lectiu Allaqqat i Stop Mare Mortum. L’ús de ganivetes a les fronteres és novament un privilegi de l’Estat espanyol: a finals del 90 es va introduir el filferro i el 2005, amb el govern del PSOE, les ganivetes”, explicava Aragón, i afegia: “va ser una acció d’emergència, feta per l’exèrcit en un moment de gran afluència de migrants, sense planificació ni debat polític previ. Un cop va marxar l’emergència, les concertines es van quedar”. Aquest model de doble i triple tanca és el que després s’ha exportat a la resta d’Europa en estats com Hongria, on l’empresa espanyola European Security Fence s’ha apoderat del mercat del dolor.
El dolor, sí, aquesta és la idea bàsica de les concertines per frenar el moviment i marcar territori. Un element creat durant l’època de colonització d’Amèrica el 1870, explica l’expert Jaume Sastre, també d’Allaqqat. Des del control de bestiar durant la colonització, fins a la limitació de fronteres a l’actualitat: quina connexió hi ha? “El filferro talla la carn, provoca dolor”, diu Sastre. Les fronteres són “la implantació del sistema de dolor a gran escala”, remarca, “ara és lícit tallar pell per protegir fronteres”.
El dolor, els llocs de no dret, la repressió, el control, les vulneracions de drets humans… són mecanismes per a la contenció de les persones i del seu moviment. Mesures dissuasives perquè al final l’objectiu dels estats europeus és continuar mantenint els seus privilegis encara que sigui a costa de les vides de milers i milions de persones.