Els caps d’estat i de govern de la UE ratifiquen l’acord de la vergonya amb Turquia, fent cas omís a totes aquelles veus que, com Stop Mare Mortum, han denunciat la il·legalitat d’un acord que viola diferents lleis internacionals.
Lluny de trobar una sortida que garanteixi el respecte dels drets humans i es compleixi amb l’obligació dels estats d’acollir les sol·licitants d’asil, la Unió Europea ha acordat subcontractar aquestes responsabilitats a l’Estat turc, a canvi de 3.000 milions d’euros addicionals a partir del 2018 – a banda dels ja assignats fins al 2017 –, la liberalització de visats i avançar en la negociació de l’adhesió de Turquia a la UE.
Davant les crítiques rebudes, els governs de la UE han intentat fer una neteja de cara de l’acord amb Turquia, destacant el fet que no es realitzaran expulsions col·lectives a Turquia –tal i com prohibeix l’article 19 del tractat de Drets Fonamentals de la UE─ sinó que es duran a terme processos individualitzats, cas per cas. En la mateixa línia, la UE busca acordar amb el govern d’Erdogan alguns canvis legislatius a Turquia que permetin establir aquest estat com a país segur, condició que facilitaria a Grècia l’expulsió de totes aquelles persones que entrin al país hel·lènic de manera irregular. Actualment, la legislació internacional prohibeix deportar a possibles demandants d’asil a un tercer país que no contempli la possibilitat de demanar protecció internacional, com és el cas de Turquia, on encara avui dia no s’ha suprimit la restricció geogràfica que estableix la Convenció de Ginebra de 1951 per la qual només persones europees poden demanar protecció internacional.Arribats a aquest punt i després de veure la incapacitat dels estats membre de complir ni tan sols les ridícules quotes de reubicació i reassentament acordades al setembre de 2015, cal preguntar-se algunes qüestions. Primer, realment té la UE capacitat per dur a terme un procés de registre i resolució de demandes de protecció internacional de forma individualitzada en qüestió de dies? Òbviament, la resposta és no, però si fos així, per què no s’ha pogut fer el mateix procediment amb totes aquelles persones que ja han arribat a Europa i que es podrien haver acollit al procés de reubicació? Recordem que de les 160.000 persones que els estats europeus es van comprometre a reubicar, sis mesos després tan sols s’han dut a terme 937 reubicacions. I, per últim, realment creuen els governants europeus que aquelles persones que han arriscat la seva vida fugint de situacions d’extrema vulnerabilitat estaran disposades a resignar-se i ser deportades a Turquia sense possibilitat de presentar una sol·licitud de protecció internacional en garanties?
Sembla obvi que la UE està disposada a acabar amb tots aquells valors d’igualtat i solidaritat els quals diu defensar. I el que és més greu, tant la UE com els estats membre estan disposats a donar l’esquena a la Declaració Universal dels Drets Humans, obviant i negant el respecte a la dignitat d’aquelles persones que s’han vist forçades a fugir de casa seva.
És per aquest motiu que fem una crida a tota la ciutadania per sortir al carrer aquest dissabte 19 de març per denunciar no tan sols l’acord de la UE amb Turquia, sinó totes aquelles lleis racistes que lluny de defensar els drets de les persones, perpetuen la discriminació i la misèria.
Si et fa vergonya l’actuació de la UE davant la crisi de refugiats, suma’t a la mobilització d’aquest dissabte 19 de març a l’Estació de França a les 17h, per a dir
#ProuRacisme! #RefugeesWelcome #StopIslamofòbia #StopLGBTIfòbia #FeixismeMaiMés #Per la pau i la convivència #Noal’EuropaFortalesa