El passat dilluns a la nit va cloure la cimera entre els estats de la Unió Europea i Turquia que va servir per tancar un acord entre les dues parts en el marc de la crisi humanitària que s’està vivint a les costes del sud d’Europa.
Lluny de trobar una sortida que garanteixi el respecte dels drets humans i es compleixi amb l’obligació dels estats d’acollir les sol·licitants d’asil, la Unió Europea ha acordat subcontractar aquestes responsabilitats a l’Estat turc, a canvi de 3.000 milions d’euros addicionals a partir del 2018 – a banda dels ja assignats fins al 2017 –, la liberalització de visats i avançar en la negociació de l’adhesió de Turquia a la UE.
La solució que ha trobat Brussel·les per gestionar l’arribada de centenars de milers de persones que fugen de la guerra, de la misèria i d’altres tipus de persecucions és triple. Primer, evitar que trepitgin sòl europeu amb l’increment de les operacions de control de fronteres exteriors amb la participació militar de l’OTAN, segon, acordar l’expulsió a Turquia d’aquells que tot i així puguin arribar a les illes gregues jugant-se la vida a la Mediterrània, i tercer, bloquejar la ruta dels Balcans cap al nord d’Europa que el 2015 van utilitzar 900.000 persones.
Les declaracions del president del Consell Europeu, Donald Tusk, la setmana passada ja insinuaven aquestes mesures quan feia una crida a “tots els potencials immigrants econòmics il·legals, sigueu d’on sigueu: no vingueu a Europa. (…) Grècia o qualsevol altre país europeu ja no serà un país de trànsit”. No obstant això, Tusk es va quedar curt en la seva afirmació, ja que allò acordat ahir a Brussel·les contempla, d’una banda, expulsar a Turquia totes les persones estrangeres que entrin de forma il·legal a Grècia, incloses les potencials sol·licitants d’asil, independentment de la seva nacionalitat. A la vegada que s’estableix un mecanisme segons el qual per cada persona síria expulsada a Turquia, els estats europeus reassentaran una refugiada d’aquesta mateixa nacionalitat. I d’altra banda, Grècia i Itàlia assumiran, a canvi d’una ajuda econòmica, les refugiades que ja es trobin actualment en el seu territori.
L’acord publicat, on en cap moment es refereix als drets de les persones a sol·licitar l’asil o a circular lliurement, afirma que “Els caps d’Estat o de Govern van acordar que són necessàries accions decidides per a clausurar les rutes de tràfic il·lícit de persones, trencar el model de negoci dels passadors de fronteres, protegir les nostres fronteres exteriors i posar fi a la crisi migratòria a Europa. Hem de trencar amb la relació de pujar a un vaixell i la residència a Europa”. Així doncs veiem com aquest sistema es posa en marxa amb la voluntat d’acabar amb les màfies, garantir el Tractat de Schengen amb el control de les fronteres exteriors i evitar un efecte crida.
Un cop més veiem com la UE parteix d’una premissa bàsica errònia: blindar les fronteres de la fortalesa europea acabarà amb la crisi humanitària a la Mediterrània. Traslladar les persones refugiades i migrants a un estat tercer no és acabar amb la crisi humanitària, sinó expulsar-la de territori comunitari, i prioritzar les operacions de control i seguretat en lloc de les de salvament a les aigües frontereres és fomentar l’efecte mort per evitar l’efecte crida. Si realment es vol acabar amb el tràfic d’éssers humans i amb les morts a la Mediterrània, només cal voluntat política garantint vies segures i legals: visats humanitaris, possibilitat de sol·licitar l’asil en ambaixades i consolats europeus en els països d’origen i trànsit, etc.
Les mesures adoptades son un despropòsit, una mostra més del paper vergonyós que tenen els estats i les institucions europees des de l’inici d’aquesta crisi. Voler emmarcar les decisions preses sota el paraigua de l’acord bilateral de readmissió entre Grècia i Turquia o de la normativa europea sobre procediment d’asil – segons la qual un estat membre pot rebutjar estudiar una petició d’asil si considera que el país comunitari al qual es deriva el cas és un país segur – és un subterfugi legal que no només xoca frontalment amb l’obligat compliment de la Convenció de Ginebra sinó també amb l’article 19.1 de la Carta de Drets Fonamentals de la UE, segons el qual es prohibeixen explícitament les expulsions col·lectives.
L’entesa que s’assoleix amb Turquia respon exclusivament a la utilització de les polítiques migratòries al servei d’una lògica securitària que arrasa amb els suposats valors fundacionals europeus de solidaritat i respecte als drets humans. L’execució del text aprovat impedeix a totes les persones que arribin de forma irregular a Grècia la possibilitat de sol·licitar l’asil a Europa quan no existeix una altra via que no sigui la irregularitat. A la vegada, només les nacionals sirianes entraran al programa de reassentament als estats europeus via Turquia. D’aquesta forma es deixa a l’estacada dels drets humans la resta de nacionalitats, així com la resta de casuístiques que contempla la Convenció i les legislacions específiques estatals d’asil i refugi, com ara els motius polítics, religiosos, LGTBi, etc. I per descomptat es veu vulnerat, un cop més, el dret a la lliure circulació d’aquestes persones.
Si ja era absolutament ridícul el topall de 160.000 persones refugiades que havia marcat la UE en el seu programa de reubicació, comptant amb una població de 500 milions d’habitants, expulsar aquestes persones a Turquia mentre esperen una eventual reubicació és lamentable. No es tracta, però, de res més que una altra mostra d’una pràctica habitual dels estats europeus, l’externalització de fronteres, com es fa a la frontera sud de Ceuta i Melilla amb el Marroc o amb els Centres d’Internament per a Estrangers fora de territori comunitari, entre altres.
Brussel·les ven a Ankara aquestes persones en situació de vulnerabilitat com si fossin bestiar, i encomana a un país que vulnera sistemàticament els drets humans i els de les minories nacionals que aculli totes les expulsades de territori grec, quan ja compta amb més de 2,5 milions de desplaçades forçades. Davant d’aquesta situació queden moltes preguntes a l’aire: sota quins criteris entraran les nacionals sirianes en l’insuficient programa de reubicació de la UE? Els estats europeus faran aquesta selecció a la carta? Ho decidirà Turquia? És Turquia un país segur pels milers de refugiades kurdes sirianes que hi seran expulsades?
Són massa preguntes per una Europa incapaç de donar una resposta adequada garantint condicions dignes a totes les persones dins del territori propi comunitari, com veiem a Calais, a Ceuta i Melilla, a Dunkerque, a Idomeni, etc. Avui, ens torna a tocar dir prou a nosaltres, als i a les ciutadanes d’aquesta Europa que ens fa vergonya. Exigim que els nostres governs siguin responsables de les seves obligacions internacionals i que tractin i acullin amb dignitat a totes les persones que arriben a Europa sense cap tipus de discriminació. Com a societat civil només ens queda revelar-nos i organitzar-nos davant de la injustícia, nosaltres no fallarem en aquest deure.
Toni Borrell i Vila
Stop Mare Mortum