El nou govern grec ha anunciat aquest dimecres 20/11 que tancarà els principals camps de refugiats que hi ha a les illes gregues on es formen les principals vies d’entrada des de Turquia cap a la Unió Europea. El pla preveu reemplaçar-los per centres tancats (restringint més el moviment de les persones) i l’executiu grec argumenta que l’objectiu és solucionar la saturació d’aquests camps. La mesura també vol accelerar les devolucions a tercers països. Un reforç de les fronteres i enduriment en els processos d’asil. Més polítiques de mort contra les quals hem de reivindicar els drets humans i la protecció internacional.
Compartim l’informe elaborat durant l’octubre, arran de l’incendi a Mória, una col·laboració de Dídac Navarro Fernández (membre de Stop Mare Mortum i voluntari de Yoga and Sport for Refugees) i amb material fotogràfic de persones que estan actualment en aquest camp.
Aquest any, segons ACNUR, han arribat gairebé 17.000 persones a Lesbos. Només aquesta mes l’Aegean Boat Report ha confirmat l’arribada a les costes de l’illa de 1718 persones que busquen refugi. Aquestes persones, que sobreviuen al trajecte pel Mediterrani i desembarquen a les platges de Lesbos, no s’asseguren l’arribada al continent europeu. De fet Lesbos s’ha convertit des de fa anys en una mena d’embut que acumula gent i degota lentament persones cap al continent. Les autoritzacions per a viatjar a la península són inferiors en nombre a les arribades en dinguis i el fet és que 12.650 éssers humans continuen vivint al camp de Mória, 1.300 al camp de Kara Tepe i 600 amb l’ACNUR Accomadation (repartits en edificis de diferents indrets de l’illa). És important tenir en compte que les i els menors representen el 42% de la població refugiada a l’illa i que 7 de cada 10 tenen menys de 12 anys (1).
Des de mitjans de juliol del 2019 l’estabilitat del pacte UE-Turquia trontolla (2), motiu pel qual les arribades a les illes gregues han augmentat. Cada setmana el nombre de persones que desenbarquen s’aproxima més al del 2016, en el moment àlgid d’arribades a causa de la guerra de Síria (3). En l’actualitat el 70% de les persones que arriben a l’illa són refugiades afganeses i el 30% restant el conformen principalment persones siries, congoleses, somalis i iraquianes (4). Aquest marc pot tornar a canviar dràsticament arran de l’atac turc a Rojava.
Amb aquest panorama descoratjador, les persones que arriben a Europa cercant tenir garantida la seguretat, que sembla implícita en els països occidentals, es troben varades a Mória entre 8 mesos i 2 anys. Mória és un camp (una antiga presó grega) gestionat per l’exèrcit hel·lènic,que mostra una situació cada vegada més decadent,amb una sobrepoblació que supera més de 4 vegades la seva capacitat real i unes condicions d’insalubritat escandaloses. L’Europa que promou els objectius de desenvolupament sostenible i que ostenta la insígnia del compliment dels drets humans, té a la minúscula illa tot allò que, en principi, rebutja.
La gent que viu allà defineix Mória com un camp de concentració. Creuen que les institucions europees desconeixen el que succeeix dins el camp perquè els mitjans de comunicació mai arriben a penetrar més enllà de la tanca que delimita aquell l’infern. Pensen que es prohibeix l’entrada perquè el món no pugui veure el que hi succeeix i, que d’aquesta manera, les persones amb poder per canviar la seva situació no puguin actuar en conseqüència. Aquesta és una percepció errònia del problema, ja que tot sembla indicar que es tracta d’una manera molt concreta d’entendre la política en matèria de migracions i no pas de desconeixement per part de les institucions. Les persones que viuen a Mória atribueixen un seguit de valors i de deures a la Unió Europea que clarament li manquen. Europa coneix perfectament la situació d’aquestes persones i la manté en una eterna letargia perquè forma part de la seva estratègia política per enfrontar el fenomen migratori.Un fenomen que, amb l’arribada del canvi climàtic i els conflictes bèl·lics emergents, només pot anar en augment.
A Mória, durant els darrers mesos, els serveis de neteja resulten insuficients i no es recullen les escombraries. Les persones que viuen a “la jungla” (el campament que s’endinsa en el bosc), comparteixen espai amb muntanyes de residus .
A Mória la darrera setmana del setembre van morir 4 persones, 1 mare i 3 criatures (segons testimonis presencials) a causa d’un incendi al que els mitjans de comunicació, van donar cobertura de manera anòmala. Encara es desconeix la causa del foc: hi ha molta desinformació i opacitat al voltant de tot el que es relaciona amb el camp. De fet la informació que els mitjans de comunicació han fet arribar a la resta del món és parcial, ja que el nombre de víctimes reals és superior al que s’ha publicat (5) i s’ha obviat certes dades de rellevància transcendental, com ara que l’equip d’emergències va trigar 30 minuts en arribar. De no haver estat per les persones refugiades que van ajudar a evacuar gent i a contenir l’incendi, aquest podria haver arrasat la totalitat del camp.
Però el cas és que aquest esdeveniment ha tingut una important repercussió mediàtica, a diferència d’altres, com ara el de la mort d’un infant de 5 anys atropellat per un camió al camp, també al setembre (5), o l’apunyalament de tres menors durant l’agost atacats per un altre a la secció de menors dins el camp (6). Un d’ells va morir i els altres dos van haver de ser operats d’urgència. Aquestes morts i ferides no són pas fortuïtes: totes es podrien haver evitat, totes han estat a causa de les polítiques de mort que practica l’Europa del segle XXI.
L’ambient és hostil, hi ha baralles contínues, furts, violacions, consum de drogues i alcohol, i es coneix perfectament casos d’explotació sexual i d’abús de menors (7). Tot això succeeix sota la tutela de l’exèrcit grec i mentre Europa mira de reüll. I si les refugiades protesten per les condicions en les quals estan obligades a viure, la policia i l’exèrcit respon de manera contundent, com a les protestes que hi va haver després de l’incendi. S’hi van utilitzar gasos lacrimògens que van afectar menors (8).
Hi ha una sola caseta amb serveis per a la higiene personal aproximadament per a cada 700 persones. Això suposa esperar entre 30 min i 1 hora per poder dutxar-se o anar al wc . Però sempre és millor que fer la cua de tres hores dels àpats, ja que es poden quedar sense sopar després de l’espera si les racions s’acaben. La qualitat del menjar és criticada tant per les persones refugiades com per les ONG que hi ha al terreny. L’alternativa que queda és utilitzar per alimentar-se els 87,5 € que ACNUR dóna mensualment. Oficialment ACNUR proveeix 90 € a cada persona que arriba a Mória (9), però els bancs grecs s’embutxaquen indecentment 2,5 € de comissió quan els treuen al caixer automàtic.
La sobrepoblació que es pateix i la manca de voluntat d’ampliar el camp tenen com a resultat una gran quantitat de gent dormint a la intempèrie, sense altre cosa que una manta i una estoreta. Les inclemències del clima passen factura tant a les persones que dormen al carrer com a les més de 5000 persones que viuen dins les tendes de campanya d’estiu. (8).
Aquestes no són suficients per aguantar les fortes pluges que darrerament ha patit l’illa i l’hivern es troba perillosament a prop. Les ONGs que es troben a Lesbos intenten donar el màxim suport, però mai és suficient. Entre altres accions aïllen les tendes del sòl amb palets, reparteixen racions d’aliments de qualitat i nutricionalment complets, garanteixen assistència mèdica alternativa, etc. Això últim és necessari ja que oficialment es disposa només d’un únic metge (militar) al camp. Evidentment és absolutament insuficient per atendre les 13.000 persones que poden requerir els seus serveis.
Amb l’atac al poble kurd del Nord de Síria, l’arribada de l’hivern, la volatilitat del pacte amb Turquia i les polítiques del nou govern grec (que pretén enviar 10.000 refugiades a Turquia arran de l’incendi a Mória), el panorama esdevé cada vegada menys esperançador. Calen polítiques dedicades a la seguretat humana, calen polítiques orientades a la prevalença de la vida, cal que les institucions europees comencin a encarar l’assumpte de les migracions forçoses respectant els drets humans i els convenis internacionals sobre la matèria. No podem permetre l’existència de camps de concentració a l’Europa civilitzada, com s’ha dit en les manifestacions convocades a Lesbos. Mòria no ha de ser evacuat sinó enderrocat. Hem de dignificar les condicions de vida de les persones a través d’eines de gestió que garanteixin vies legals i segures perquè no hi hagi ni més morts a la Mediterrània ni més morts als camps de les illes gregues.